De Cap Nord a Tromso

Hola gent, ja tornem a ser aquí, la veritat és que enmig dels fiords és impossible trobar wifis, bàsicament perquè no hi viu ningú. Una casa quí una casa allà. Bé anem al grà, en l'última conexió us vam explicar tot el tema de cap Nord, bé doncs, l'endemà al matí (17-7) amb una boira de mil dimònis, vam deixar la plataforma de Cap Nord i vam recular per tota l'illa de Mageroya no sense abans fer una ràpida vista al poblet de pescadors de Skarsbag i al poble més important de l'illa Honnigsvag de 3600 habitatns ( tota una multitud en aquestes latituds). Vam tornar a travessar el túnel sota el mar i varem desfer el nostre camí fins ben aprop de lakselv ons ens vam desviar per la E6 en Direcció a Alta. Portavem encara gravats els paisatges espectaculars que haviem vist en el viatge a cap nord i el paisatge va començar a ser planer amb arbusts, potser el viatge a cap nord serà el millor paisatge que veurem?. Quina gran equivocació. als pocs quiòmetres vam començar a pujar i a pujar i el paisatge va esdevenir de nou un paisatge feréstec i espectacular, amb força congestes de neu, aigua i llacs per tot arreu i la carretera que pujava i pujava. Vam travessar una mena de port d'alta muntanya. Ho diem pel paisatge i no per l'altura, segurament no estavem a mes de 600 o 700 metres sobre el nivell de mar. Després d'això vam comnçar a divisar el Altafjord o Fiord d'Alta.

Apunt històric: "En aquest fiord s'hi amagaven els vaixells de guerra alemanys durant la segona guerra mundial, i un d'ells, el Tripliz, un dels més importants destructors de la flota alemana, va ser seriosament danyat per dos minisubmarins anglesos que realitzaven tasques d'espionatge. El Vaixell va ser reparat a Alta però no va tornar a ser mai més el temunt destructor alemany".

Un cop arribats a la població d'Alta ens vam dirigir cap al camp de gravats rupestres de Alta, declarats patrimoni de la humanitat, i què voleu que us diguem, ens embla que a més aquests noruegs els han repintat per sobre perquè es vegin millor.

Continuem el camí cap a Tromso però abans ens parem a fer nit al costat del Fiord Lang. Això dels Fiords hi ha qui diu que: vist un vistos tots. Mirat fredament si, però tots tenen alguna cosa especial que els fa diferents de la resta, un far, una glacera, un poblet amb quatre cases pintades, una mica de pluja i l'arc de Sant Martí ( aquí se'n veuen per dar i per vendre ).

Ahir al matí dia 18 el principal objectiu era visitar la glacera de osko, la unica de Noruega que té una llengua que desemboca directament al mar, i tant que ho fa, però des de un parell de cents de metres d'altura. Després de caminar una horeta ens vam poder acostar a la glacera però quedava molt i molt lluny per acabar-hi d'arribar a peu i el camí era força desastrós i perillós o sigui que ens la vam mirar de lluny i vam recular. Contiuavem el nostre camí cap a Tromso i la decisió era, fem els 200km de volta per als fiords o bé agafem un parell de ferrys i ho deixem ens uns 40, la Maria ( encara no coneixeu a la Maria? és una noia que viu dins un aparell que es diu gps i no calla mai, ara sí, és força educada i espavilada perquè coneix a per tot ). Doncs això, que la Maria tamé deia que agafessim els ferrys o sigui que després d'esperar el primer una mitja horeta, hi carreguem l'autocaravana i cap dins i després 20 km de conducció un altre. Després de tot això hem fet nit a 25 km de Tromso, ciutat on estem ara i la veritat és la més gran que hem vist, segurament és força bonica però esta plovent força i no creièm que la poguem gaudir del tot així que... a veure si para i anem a donar un volt.

Després d'aquí ens dirigirem cap a les illes Lofoten
(fotos dels fiords d'Alta i Land)
Apa fins al pròxim wifi

Roger i Laura

71º 10' 21"

Hola a tothom, portem ja a sobre 5290,3 Km i Som a 71º 10’ 21” de latitud Nord, o més ben dit, a Cap Nord. Un complex turístic preparat per acollir als centenars de persones que cada dia pugen aquí a dalt, a veure el sol de mitjanit. Molts d’ells enfilats en autobusos d’algun touroperador que els porta a les 23:00 i a les 00:30 els recull i els torna als hotels o creuers dels que han vingut. Però aquí també hi ha altre gent que hi ha arribat com a fita del seu viatge, ja sigui amb cotxe, cotxe i caravana, autocaravana, moto i finalment els més agosarats de tots, els que és mereixen, almenys, la nostra admiració: els biciclistes. Cap Nord és al capdamunt de l’illa de Mageroya i s’hi arriba a través d’un túnel de 7 km que aquests noruegs han construït sota el mar ( abans s’hi arribava amb un transbordador).

Ja sabíem que tot això del Cap Nord era un gran muntatge turístic, però, ara que hi som també tenim una sensació especial, la veritat que més que el Cap Nord en si, el més bonic de tot és el viatge fins aquí d’alt. La carretera que va vorejant el fiord Porsanger va passant amb el mar a un costat i els penya segats a l’altre, la vegetació es redueix a prats d’herba i no hi ha ni un sol arbre ( aquí a l’hivern hi deu fer fred de veritat), i tot això amb algun poblet amb les seves cases de colors vius de tant en tant tacant el verd i el blau del paisatge i algun ramat de rens inconscients passejant per la carretera. En definitiva que la turistada val la pena per tot el que hi ha per arribar-hi.

Tot això per dir que passarem dos dies a la plataforma de Cap Nord, des d’ahir dia 15 al vespre fins demà al matí. Aquí estem acompanyats d’almenys un centenar de autocaravanes i caravanes. És divertit perquè quan alguna de les que està a primera fila del penya segat marxa, automàticament una altre es posa en el seu lloc. Nosaltres estem a primera fila des d’aquest matí jejeje.

Parlant de tot, ahir feia molt vent i força fred però vam poder veure el sol de mitjanit. A les 00:00 mirant cap al nord, el sol lluïa bastant baix a l’horitzó però molt lluny encara de pondre’s, vam tenir molta sort. A més a més cap a l’altre cantó, o sigui mirant al sud, s’acostava una tempesta, o sigui que el sol tant baix a l’horitzó per un costat i la tempesta per l’altre ens van obsequiar amb un magnífic arc de sant Martí. Amb tot, la tempesta va acabar arribant i ens vam refugiar dins del complex de bars restaurants sales d’exposicions i altres negocis . Finalment a les 2:30, amb el sol brillant vam retirar cap a caseta morts de cansament.

Avui ha estat fent vent , boira i pluja tot el dia, ha estat un dia de relax, llegint, mirant fotos. Sembla que avui el sol de mitjanit no es deixarà veure, ens sap greu per als pobres que arribaran avui. Nosaltres tornarem a sortir a treure el cap, com serà que no tregui el nas per l’horitzó i ens deixi fer alguna foto.

Posat aquí al Cap Nord vull fer un recordatori homenatge a tots amb els que l’any 1995 , amb dues furgonetes carregades amb 14 persones vam arribar aquí dalt i vam tornar a baixar amb 14 dies ( és ven bé que no sé què teníem al cap jajajaja ) . En Patx, en Xetes, en Mon, en Vallejo, en Coto, l’Anna Soler, la Raquel Rovira, en Severí, en Rúbio, en Toni Font, en Galli, l’Abel, jo i l’últim component que no recordo qui era ( perdoneu) Per tots vosaltres, no ho tornéssiu a fer mai mes!!!!, almenys en tants pocs dies.

Fins al pròxim wifi
Roger i Laura

Hamminberg, en nostre cap Nord

Hola gent, tenim un munt de coses per explciar-vos o sigui que anirem a pams. Ahir dia 13 de Juliol va ser un dia bàsicament ornitològic. vam anar creuant tota la peninsula de Varanger fins a Vardo i allà vam agafar una llanxa que ens va portar a l'illa de Hornoya. No hi ha paraules per descriure la sensació només arribar, enmig de la espessa boira es va començar a sentir una xiscladissa i de sobte va aparèixer retallada en la boira la silueta dels penyasegats de l'illa coberts per milers i milers d'aus. Diferents espècies de gavià, corbs marins, gavots, somorgollaires frarets, paràsits... durant 4 hores vam estar caminant per l'illa observant i fotografiant les aus, la veritat és que va ser impressionant i la boira, malgrat impedir una mica la visió i unes bones fotografies, hi va donar un aire de misteri tot curiós. A les 15:45 el norueg ferrenyo ens venia a recollir o sigui que haviem de ser a l'embarcador si no voliem quedar-nos a passar la nit a l'illa ( quin fred ). La tornada amb la llanxa va ser, per dir-ho d'alguna manera, freda. 10 minuts sobre el mar de Barens a tota castanya amb una llanxa i amb una boira de mil dimonis fa agafar fred a qualsevol.

Pels aficionats als "pajarus" també dir-vos que al matí ens vam afartar de veure aguiles marines (haiaetus albicillaparades a la vora del mar sobre les pedres.

Després de refer-nos una mica del fred a la autocaravana vam decidir anar cap a hamminberg, la veritat, vam estar a punt de no anar-hi i sort que al final vam pendre la decisió de fer els 40km que hi ha fins a hamminberg perquè creièm que són els millors 40km de carretera que hem fet mai. El paisatge comença semblant al del pirineu català ( coll de la creueta mes o menys) però mica en mica, quan la carretera boreja el mar, el paisatge es va tornant més i més feréstec. Roques punxegudes i esmolades que surten de per tot, camps de codols, rierols que desemboquen al mar,congestes de neu, una carretera de 2,5 metres d'amplada ( amb algun apartador per creuar-te amb els possibles cotxes ) i una solitud extrema. A més a més amanit amb una boira que anava entrant i sortint del mar, en definitva, UNA PASSADA!!!!. Bé tot això era per anar a parar a Hamminberg, l'últim poble d'europa ( i així ho marca també el GPS "Hammingberg end of europe") . Aquest és un poble de pescadors abandonat als anys 60 i que ara serveix per algun Norueg agosarat que hi vé a passar el poc estiu que hi ha per aqui a dalt. Bé que vam parar al final de una carretera que no portava a enlloc més, era el final. Davant nostre el mar de Barents i la maleida boira que ara si que enlloc de donar un aire de misteri ens donava més aviat un aire de ràbia ja que un dia més no ens va deixar veure el sol de mitjanit. Abans de sopar vam sortir a donar un voltet per allà fora, un ambientàs de mil dimònis, 4 autocaravanes i furgonetes mes tots tancats a dintre pel vent i el fred (8,5º). O sigui que hem passat la nit a un dels molts finals del món que hi ha escampats pel planeta.

Avui hem recollit i hem desfet la carretera altre cop cap a Vardo ( ha tornat a ser impressionant tot i ser la segona vegada) i hem anat vorejant tota la peninsula de Varanger en sentit contrari al del passat divendres. Ara ens dirigim cap al cap nord, aquest serà segurament més al nord que Hammingberg, però serà també molt més turístic, però posats aqui a dalt seria un pecat no anar-hi , hi tenim 300 km de no res. Però per nosaltres el nostre cap nord ha estat i serà Hamminberg THE END OF EUROPE
(fotos Fraret amb peix i carretera a Hamminberg)

Fins al pròxim wifi

Roger i Laura