Per la carretera dels Trolls

Hoooooooola què tal.


Bé ja ho veieu, sembla que aquí ja comencen a abundar els wifis. Us vam deixar a Alesund i marxavem cap a l’illa de Runde. Vam arribar a Runde el 30 cap allà a les 22:30, just per veure la posta de sol que us ensenyem a la fotografia. Sopar i dormir. A mitja nit una tempesta de mil dimònis i l’endemà al matí, com no, una boira de dos mil. De totes maneres agafem tots els trapaus ( càmera, objectius, tripode prismàtics ... ) i cap amunt. L’illa és un gran penya segat d’uns 300m d’altura i per tant aquests 300 metres s’han de pujar. Després de caminar una horeta encara no havíem vist cap colònia d’ocells i... a sobre es va posar a ploure, però a ploure de veritat. Vam quedar xops com ànecs però de dalt a baix. Arribem a l’autocaravana i ens vam haver de canviar tot, tot i tot. Com que som molt tossuts i a la tarda va millorar el temps, ho vam intentar per la cara sud de l’illa. Un altre camí de cabres per pujar el penya segat i vam poder observar unes vistes fantàstiques. No vam veure cap gran colònia d’ocells però vam poder veure àguiles marines i àguiles daurades. A més a més al final de la caminada vam poder veure de molt lluny una colònia de Mascarells. Objectiu complert. Molt cansats per les dues pujades i les dues baixades agafem l’autocaravana i reculem fins gairebé Alesund.

Avui ha estat un molt bon dia, tan pel què fa al temps com per les coses que hem vist. Voliem fer la carretera dels Trolls o Trollstigen com diuen aquí. Una carretera que té un 10% de pendent i sembla que s’enfili pel mig d’una cinglera. A més la travessa un impressionant salt d’aigua que cau des de 180 metres d’altura.(fotografia). A dalt de tot, com no, un munt de xiringuitos amb tota mena de records noruegs. El coll està a una altura d’uns 750 metres i hi ha força neu als voltants i aigua per tot arreu. Baixant per l’altre costat la carretera és molt més suau i a banda i banda està ple de salts d’aigua que cauen de les muntanyes. Una cosa molt curiosa d’aquesta vall són la quantitat de xiringuitos on venen maduixes, la veritat, tota la vall fa olor de maduixes, sembla increïble però és cert. Obres la finestra i sents olor de maduixes, i evidentment n’hem comprat i són boníssimes. Al final de la vall hi ha el poble de Valldal qu és on ens trobem ara. A l’àrea de autocaravanes hi ha rentadora i assecadora (pagant eh? No us penseu i no pas poc) Ens convenia molt ja rentar i estem aquí matant les hores que tarda la màquina a rentar i assecar. Demà farem el fiord Geiranger, diuen que és el més estret de Noruega. Ja us ho explicarem.

Fins al pròxim wifi

Roger i Laura

El salt del salmó

Hoooooooooooola què tal

Quants dies eh? És que això de les wifi és com una loteria, a vegades en trobes i a vegades no, de fet sempre n’hi ha alguna però protegides i clar uns no som pirates informàtics i hem d’esperar a trobar-ne alguna d’alguna ànima caritativa que la tingui desprotegida i ens en deixi un trosset una estona. Devem fer força efecte amb la autocaravana parada en algun carrerot i una antena a dalt.

Bé, anem al gra. Després de la fantàstica visita a la glacera Svartissen continuem el nostre camí cap a Trondheim. De camí ens parem al salt d’aigua de lakfossen. Al igual que el salt d’aigua de Malsevfossen no té una gran altura però la quantitat d’aigua que hi baixa és molt important i ho fa amb molta força. Quan arribem a baix al riu veig un paio amb un teleobjectiu fotografiant el salt i li dic a la Laura - Aquest es pensa que fotografiarà un salmó remuntant el riu jajajaja. La Laura que em mira i em diu, -Doncs sí, mira com n’hi ha que salten. Sí senyor ja podia anar rient si et fixaves una mica només veies que salmons saltant desesperadament a contracorrent, increïble. Com poden aquest animals remuntar aquests salts d’aigua que baixen amb tanta força? És bonic de veure la veritat. A més suposem que en punts com el salt d’aigua n’hi ha gran quantitat que s’ajunten intentant superar-lo. A la Foto en podeu veure un. Continuem avall direcció a Trondheim. El paisatge ara ha canviat força, és bastant pla ( molts turonets) hi ha moltes granges i camps de cereals per tot arreu que arriben fins a ran de mar. Encara els queda força dies per segar-los alguns, això de que “ al juny la falç al puny” aquí dalt no funciona gaire. A mig camí parem a veure una esglesieta medieval de pedra a la localitat d’Snasa i de pas voregem tot el gran llac que dona nom a aquesta localitat ( si el de Banyoles al costat d’aquest és un bassalet de no res). Al vespre del dilluns arribem a Trondheim, ens fiquem fins al propi centre i aparquem, fins l’endemà a les 8 no hem de pagar i el lloc és a 5 minuts escassos del centre de la ciutat.

Trondheim és la tercera ciutat més important de Noruega amb uns 150000 habitants i és la més antiga. La va fundar un tal Olav fa més de mil anys. Precisament aquest dilluns comença un festival de música i espectacles anomenat Olvfestivalen o una cosa així. Després de sopar anem a fer un volt. Aquí ja es pon el sol durant unes hores però no s’acaba de fer fosc del tot. Ens acostem a la catedral i al pati medieval del palau episcopal. Fa molt bona pinta però tot hi haver-hi gent el mercat medieval que hi ha instal.lat ja està tancat. De sobte veiem un munt de gent i ens hi acostem. Serà un espectacle del festival? Doncs no!! Resultaven ser una colla de pelegrins amb un seguit de mossens que estaven fent una mena de novena a Sant Olav ( aquesta catedral es veu que és com Lourdes de la església ortodoxa noruega i hi ha força pelegrinatges) doncs res que acabat la mena de rosari fan processó cap a la catedral i nosaltres al darrera i cap dins. La catedral d’estil majoritariament gòtic és sensacional per fora, princialment la seva façana tota plena d’escultures. Però per dins encara és molt més bonica, hi ha molt poca llum, però la justa per veure els seus detalls perfectament. L’altar està col.locat al mig del creuer i les cadires no estan mirant a l’altar sinó mirant al centre de la catedral on hi ha un ample passadís. De cop comença a sonar l’orgue i la veritat és que l’ambient va agafar un aire encara més especial. Música d’orgue quatre paraules dels sacerdots en norueg i després es van afegir un cor de noies (pell de gallina) total com que aquesta mena de novena durava fins a les 6 del matí, vam dir que Sant Olav segurament entendria el nostre cansament i ens vam retirar a dormir. Ahir dimarts 29 al matí vam tornar a visitar la ciutat, el seu pont de fusta les cases de colors sobre el riu aguantades totes amb pilars de fusta des de fa cents d’anys (foto), el fortí de dalt del turó on per pujar-hi hi ha una pendent considerable. ( a la forta pujada del fortí, els noruegs han inventat una mena de remuntador per bicis. Hi ha com una mena de rail per on hi puja una plataforma on poses el peu i tu damunt la bici i t’empeny fins a dalt, ja té nassos). Després hem visitat el mercat medieval, si fa no fa com el de Vic però en petit, hi ha les mateixes coses a tot arreu ( sabons, garrapinyades, disfresses de cavallers ... i aquí molts objectes religiosos). Però bé, ficat dins el pati medieval del bisbe doncs té el seu encant. Hem tornat a entrar a la catedral però hi tornava a haver missa i no ens han deixat entrar gaire endins. Total que vam marxar de Trondheim ja en direcció a la carretera de l’atlàntic. Sense enganyar-vos potser hem fet més de 12 km de túnels, alguns d’ells en túnels de més de 4 km i per sota el mar, i hem vist i travessat ponts espectaculars de mes de 900 metres de llargada ( noi aquests noruegs tenen calers ) a més hem hagut d’agafar 2 ferrys i ara a les 22:00 ens trobem parats a l’entrada de la carretera de l’atlàntic. Aquí diuen que és el trajecte de carretera més bonic del món però hi ha una boira que no es veu a 10 metres o sigui que parem i a veure si demà la podem veure i us expliquem què tal.

Bé avui 30 us escrivim des de Alesund i ... evidentment aquest matí la boira no ha aixecat o sigui que ens hem quedat amb les ganes de veure la carretera de l'Atlànitc( bé almenys hem vist l'asfalt ) una carretera literalment sobre el mar travessa una colla d'illots enganxats entre ells per ponts i esculls de pedra. Què hi farem sembla que portem una mica de gafe perquè acabada la carretera la boira ha desaparegut ( aquest coi de boira es posa sobre el mar i no hi ha tu tia que la tregui). Acabem de visitar Alesund, molt bonic i ara marxem cap a la illa de Runde a veure una altre de les més importants colònies d'ocells marins de Noruega.

Vinga, fins al pròxim wifi que esperem no sigui tant espaiat com aquest.
A mésem sembla que hem pogut actualitzar el mapa.
Roger i Laura

Ja ha arribat el bò i la calor 29º

Hooooola què tal.

Bé que resulta que definitivament les Lofoten només s’han deixat veure un trosset però és veu que és l’estiu d’aquí. Després de fer nit prop de Hamnoya el divendres vam anar fins a l’últim poble de les illes lofoten ( almenys les més grans ja que n’hi ha encara dues de més petites però ja queden molt lluny i s’ha d’agafar ferry) El poble de Ä sí, sí, Ä així de curt ( Aquesta lletra amb una rodoneta a sobre que no tenim en el teclat és la última de l’alfabet norueg). Ä és un poble que no té res d’especial i suposem que és turístic pel nom i perquè és l’últim. Com que les boires continuaven enganxades a les muntanyes vam decidir de marxar ja de les illes (sembla que no els hi devem caure bé o són molt vergonyoses perquè noi no hi ha hagut manera). Tenim dues opcions: A: desfem tot el camí i baixem cap a Bodo (650Km) o B: agafem un ferry i amb tres horetes ens plantem a Bodo. Fets els càlculs de gasoil i altres decidim agafar el ferry i marxem cap a Moskenes a pocs kilòmetres de Ä i ens posem a la cua. El ferry surt a les 14:00 i a la una quan arribem ja hi ha molta cua, potser haurem d’esperar el següent ( 19:30) i... evidentment no hi vam cabre, per tant, tarda de panxing.

A la poca estona ens truquen a la porta, resulta que era una dona de Madrid que ens va veure la matricula i al moment aparèix un matrimoni amb els seus dos fills de Sabadell que ens van veure la senyera. Res que en poca estona vam muntar una tertúlia que va fer l’espera molt més amena. A més a més, resulta que ens coneixiem d’un foro d’autocaravanistes que hi ha per internet, ja és casualitat. O sigui que vam estar xerrant i xerrant fins entrar al ferry i dins al ferry i inclús vam anar dormir junts ( cadascú a la seva autocaravana no penseu malament eh?) en una àrea fora de Bodo. Molt bona gent i molt trempats. Per cert si en Jordi llegeix el blog que pensi amb el nostre salmó.

Avui hem fet matinada perquè ahir vam arribar molt tard amb el ferry , les 12 de la nit més o menys, i ens posavem al llit gairebé a la una. Ha estat un dia de viatge. El paisatge ja ha començat a canviar ja no és tan feréstec com a les Lofoten o el Nord i ja hi ha molts més arbres En alguns llocs la carretera ens feia pensar en imatges de Canadà, una carretera serpentejant enmig de boscos i boscos d’avets i unes muntanyes altíssimes i rocalloses a un costat. Això sí, a l’altre costat sempre el mar. Hem pujat força amunt en un coll de muntanya/altiplà que tornava a mostrar un paisatge sense arbres, amb congestes de neu i un riu força ràpid d’aigües molt cristalines a tocar la carretera. Quan baixavem de l’altiplà ens hem trobat amb un complex turísitic que vés per on coincidia amb el cercle polar àrtic, és a dir, que ja l’hem travessat en direcció sud. La veritat és que tot avui ha fet un dia esplèndid de sol i inclús calor en alguns moments. En dies així els noruegs i noruegues es treuen ja tota la roba que poden com si estiguéssim a 36º . Ens hem endinsat per una carretera molt estreta dins el parc natural d’Svartissen. Aquest parc és un dels més grans de Noruega i agafa des de gairebé la frontera amb Suècia fins al mar. Dins seu hi ha un dels glaciars més grans que dona nom al parc, l’Svartissen. Volíem anar a visitar una de les seves 60 llengües i hem arribat al lloc d’on surt la barqueta que t’hi acosta per acabar de fer el recorregut a peu però anavem tard, a les 4 era l’últim viatge ( quina mania de plegar tant d’hora si tenen llum fins a les tantes) o sigui que ens quedarem a passar la nit al costat del llac on desemboca la glacera. El llac té un color d’aigua de desgel ( entre gris i verdós tèrbol) i al fons se sent molt soroll d’aigua i entreveiem un immens salt. Tot aquest llac no fa gaires anys era encara llengua de la glacera però amb l’escalfament del planeta la glacera ha retrocedit més de 2 km. No ho hem vist però es veu que enmig del llac hi han construït un túnel ( d’això els noruegs en saben perquè cada dos per tres hi ha túnels força importants ) per desaiguar aigua del llac ja que quan es fonen quantitats importants de gel es produeixen importants inundacions. Bé a veure si fa bon temps i us ho podem explicar.

Actualització abans de penjar el nou escrit, avui hem visitat el glaciar i ha valgut molt la pena. Després de 20 min de barca i una horeta de caminar hem arribat a la llengua del glaciar Svartisen i la veritat és que impressiona força, sembla que sigui petits però quan veus el tamany de la gent que s'hi acosta ( inconscients) t'adones realment de la inmensitat de la paret de gel. A més a més hem vist caure un tros, segurament era del tamany d'un camionet i ha fet força soroll, no imaginem com deu ser quan en cau algun dels que hem vist penjant que deurien tenir l'alçada del campanar de Sant Pere o més.

Us posem les fotos de l'escrit anterior i un parel per aquest a veure si es pengen. El mapa ens costa molt actualitzar-lo, ho provarem

Fins al pròxim wifi
Roger i Laura