Déu meu quina carretera

Hooooooooooola què tal

Bé gent, això malauradament es va acabant, si noi ja queden poquets dies i la sensació malgrat una mica de cansament ( val a dir que els últims dies no hem parat eh?), és que ha passat volant. Bé avui us escrivim des de Bergen i abans d’explicar-vos quatre coses de la ciutat us farem cinc cèntims del camí fins arribar aquí-

Evidentment l’opció de fer el port de muntanya enlloc del túnel de 24 km va guanyar per majoria aplastant 2 a 0 i per tant amunt i crits. Sense enganyar-vos, és la pitjor carretera que hem fet mai en el sentit de estreta, dolenta, dreta (principalment els últims 15km de baixada). Però bé , anem a pams. La carretera puja per una vall amb un riu força cabdalós que forma bonics salts d’aigua ( com a tot arreu en aquest país ) , mica en mica van desapareixent els arbres i el paisatge va adquirint un aspecte de molt alta muntanya. Moltes congestes de neu i llacs i rierols per tot arreu. Un cop a dalt ( no estàvem pas a mes de 800 metres ) hi ha com una mena d’altiplà amb grans extensions de llacs i rocs a per tot arreu. Tot això és l’aperitiu del què ve després. La carretera comença a baixar amb pendents de fins al 10%, molt a poc a poc i tocant poquet els frens anem baixant fins al mirador sobre el fiord. Què voleu que us diguem, doncs... una passada. El mirador és com una mena de passarel.la estreta penjada al buit sobre el fiord, al final un vidre molt gruixut inclinat, o sigui que dona la sensació que estàs penjat al buit. I el no va més. Hi ha un parell de lavabos amb una super finestra transparent ( total com no sigui des de l’altre cantó del fiord no et veu ningú). Segur que és el lavabo amb millors vistes del món. Bé al què anàvem. Després del mirador la carretera es converteix en un mal son. Molt però que molt estreta i baixa serpentejant amb la paret de pedra a un costat i el cingle a l’altre i de tant en tant un apartador per creuar-te amb els que van en sentit contrari, i tot de paelles per anar baixant. El que us hem dit, la pitjor que hem fet mai, si fa no fa com la de pujar a Bellmunt des de l’aparcament.

Després de la carretera vam haver de parar a descansar una mica i vam aprofitar per dinar al costat del fiord. A la tarda vam anar seguint el camí cap a Bergen però com que anem bé de temps vam agafar una carretera secundària per fer un altre port de muntanya, el vikafsjell. Altre cop la decisió encertada. Havíem vist fotografies d’aquest port amb la carretera i parets de neu de més de tres metres a banda i banda. En aquesta època de l’any de parets de neu res de res però si que encara en queda molta i altre cop el paisatge molt però que molt bonic. Vam arribar fins a la localitat de Vik ( aquí no hi fan mercat el dissabte o sigui que la mare i l’àvia no cal que hi vinguin) la vam visitar i un cop sopats vam decidir que seria molt més bonic dormir dalt del port i com que la carretera d’aquest port està força bé, cap amunt i nit a dalt de tot. Evidentment en aquests llocs hi fa fred i avui al matí ens hem llevat amb només 10º i una ovella que només obrir la porta de la l’autocaravana ja entrava cap dins ( deuria sentir l’olor de l’esmorzar) . Bé avui hem continuat camí cap a Bergen ( sembla que no hi arribem mai més eh?) i a mig camí només hem parat a veure un salt d’aigua, el Tivindefossen, com sempre molta aigua. A mitja tarda hem arribat per fi a Bergen. Hem aparcat en un lloc on estava prohibit per autocaravanes però n’hi havia d’altres. Res que hem pensat que ens faríem els suecs ja que el lloc era ideal i prop del centre. Hem visitat una mica la ciutat, principalment la façana del port amb les seves cases de colors declarades patrimoni de la humanitat. També hem anat al mercat de peix i hem comprovat que alguns dels joves que despatxen salmó, balena, centollos, gambés i caviars diversos, son catalans. Demà al matí els hi anirem a comprar alguna cosa.

Quan hem tornat al parquing hi havia un cartell de prohibit aparcar encara més gran i on deia que si no treies el vehicle el trauria la grua, i no volem ni arribar a pensar quan deu valer anar a buscar el cotxe al dipòsit aquí, o sigui que hem marxat. L’opció d’anar a aparcar a l’àrea d’autocaravanes no ens agradava gaire perquè era en un lloc molt lleig molt apretats, força lluny i pagant o sigui que hem donat mil voltes per Bergen i voltants i hem trobat un lloc força lleig, gens apretats, més lluny i gratuït o sigui que dormirem aquí. El centre està a 3 km cop de bici i vinga. Esperem que demà no plogui, la tarda s’ha comportat molt bé però a Bergen diuen que hi plou 300 dies a l’any i els altres 65 potser també. Ara mateix a les 22:45 plou força. Després de Bergen ens dirigirem cap a Oslo fent una parada en el camí segurament no serà fins allà on trobem un altre wifi.

Apa molts records i fins al pròxim wifi
Fotos: mirador sobre l’Aurafjorden, carretera cap a vik i Bergen

Roger i Laura

Noruega no ens deixa de sorprendre.

Hooooooooola què tal

Rentant roba si, us vam deixar que rentavem roba. Doncs... l’assecadora vinga a voltar i a voltar i no va assecar res de res. Dues maquinades de roba a les 8 del vespre, sense gens d’aire ni enlloc per estendre. Solució: Calefacció de l’autocaravana a tope i anar posant roba als sortidors d’aire calent i paciència. Una mica d’estesa per fora el port. Fèiem una pinta a gitanos que no us ho podeu imaginar. A part d’això, tot bé.

Ahir dia 2 ens vam despertar d’hora per poder acabar d’assecar com vam poder una mica de roba ( per cert, sort que no la vam deixar a fora perquè va ploure tota la nit) i vam continuar el camí cap a Geiranger. Ferry i carretera de les àguiles. Una carretera que va pujant per una bonica vall i que quan arribes a dalt cingle al canto i unes impressionants vistes, des de un espectacular mirador sobre el fiord Geiranger , un dels més bonics de noruega amb parets literalment verticals que cauen al fiord i inumerables salts d’aigua que cauen directament al mar. Aquí hi paren molts creuers i grossos. Porten la gent amb barques del creuer al poble ( que no té res d’interessant a part de botigues per guiris). Nosaltres hem de travessar el fiord Geiranger per seguir la nostra ruta i hem d’agafar un ferry aquest és molt més llarg que la resta ( uns 70-80min) i per tant és força més car, però el trajecte val la perna, Recorres aquests petit però bonic fiord. I vas veient els salts d’aigua a per tot arreu i gorges com la gorja del diable (ja us podeu imaginar lo feréstega que és pel nom). Haurieu de sentir com ressonen les sirenes dels vaixells dins d’aquestes immenses parets de pedra ( i els trons de la nit), fa posarl els pèls de punta. El ferry ens va deixar a Hellesylt on vam parar a dinar i a comprar una miqueta.

L’objectiu de la tarda era arribar al parc nacional de Jostedalsbreen i visitar la llengua de la glacera briksdalbreen.. La carretera que puja cap a la glacera és sorprenent ( se’ns estan acabant els adjectius per explicar-vos com és tot això) quan et fixes en el color de l’aigua del riu ja et dones compte que és un riu glacial. Aquell color blau turquesa tant clar. El riu es va aturant enmig de la vall formant grans llacs d’aigües netes i tranquiles amb algunes granges de colors tacant de tant en tant el verd del paisatge i amb el seu reflex el blau de l’aigua. La carretera va pujant molt suau durant uns 25 km i ja comences a entreveure unes grans parets escarpades amb grans masses de gel penjades i salts d’aigua a per tot arreu. Quan arribem al final de la carretera ens adonem que la llengua de la glacera que hem estat veient gran part del camí no és la que busquem i hem de deixar l’autocaravana i desviar-nos durant uns 45min a peu per arribar al peu de la llengua del brikdalsbreen. Molt bonic, una llengua que desemboca en un preciós llac. ( En fotografies hem vist que aquesta llengua de la glacera havia estat molt més gran i bonica però noi l’escalfament del planeta no perdona i ha retrocedit força). Malgrat tot la caminada val molt la pena. No ens vam acostar a la glacera perquè hi ha cartells que adverteixen del perill de caiguda de pedres i principalment de col•lapses de gel. Hi ha força inconscients que s’hi acosten fins a tocar-la. Asseguts en una pedra prop del llac vam poder escoltar el cruixir d’algun tros de gel trencant-se, no se, és com un soroll que transmet una mena de cosa, un catacrac que et fa pensar que s’acaben de moure moltes i moltes tones de gel i la veritat “acollloneix” una mica, vam estar a punt de fotre un xiulet a la gent que estava allà prop de la glacera però no en sabem de fer-ne de potents. De tornada vam passar per un altre camí i ens vam, més ben dit, em vaig afartar de gerds. Vam dormir al costat d’un llac amb la llengua de la glacera al fons de la vall ( ja ho veièu, una habitació amb vistes).

Avui dia 3 hem continuat el nostre camí continuant cap el sud, avui, sense enganyar-vos hem fet més de 30km de tunels, dos d’ells d’uns 7km ( aquests noruegs son com talps) i hem pujat una preciosa vall per poder anar a veure una altre llengua del glaciar Jostedalsbreen, la Boyardsbreen ( ens sembla ara no trobem el nom) molt gran i amb un llac ple de trossets petits de gel flotant. Tots els paisatges d’avui eren d’una inmensitat que es fa molt difícil reflexar en les fotografies però la veritat és que ahir i avui ens hem sentit petits, molt poca cosa comparats amb aquests grans cims, parets de pedra, glaciars, llacs, valls ... Per acabar el dia ens hem acostat a veure una església vikinga a Borgum tota de fusta molt xula. Estem dormint al costat del túnel per a cotxes més llarg d’europa 24,5km ( ja us ho diem que son talps) l’alternativa és una molt llarga però molt i molt bonica carretera de muntanya. Segur que la segona opció guanyarà perquè els túnels són a tot arreu iguals, com el de Sant Quirze més o menys però una miqueta més llargs.

(fotografies: llengua glacial del brikdalsbreen, llac de la vall del brikdalsbreen i salt d'aigua de les set germanes sobre el fiord Geiranger)
Apa doncs, amb roba neta i alguna encara una miqueta humida

Fins al pròxim Wifi

Roger i Laura