Per la carretera dels Trolls

Hoooooooola què tal.


Bé ja ho veieu, sembla que aquí ja comencen a abundar els wifis. Us vam deixar a Alesund i marxavem cap a l’illa de Runde. Vam arribar a Runde el 30 cap allà a les 22:30, just per veure la posta de sol que us ensenyem a la fotografia. Sopar i dormir. A mitja nit una tempesta de mil dimònis i l’endemà al matí, com no, una boira de dos mil. De totes maneres agafem tots els trapaus ( càmera, objectius, tripode prismàtics ... ) i cap amunt. L’illa és un gran penya segat d’uns 300m d’altura i per tant aquests 300 metres s’han de pujar. Després de caminar una horeta encara no havíem vist cap colònia d’ocells i... a sobre es va posar a ploure, però a ploure de veritat. Vam quedar xops com ànecs però de dalt a baix. Arribem a l’autocaravana i ens vam haver de canviar tot, tot i tot. Com que som molt tossuts i a la tarda va millorar el temps, ho vam intentar per la cara sud de l’illa. Un altre camí de cabres per pujar el penya segat i vam poder observar unes vistes fantàstiques. No vam veure cap gran colònia d’ocells però vam poder veure àguiles marines i àguiles daurades. A més a més al final de la caminada vam poder veure de molt lluny una colònia de Mascarells. Objectiu complert. Molt cansats per les dues pujades i les dues baixades agafem l’autocaravana i reculem fins gairebé Alesund.

Avui ha estat un molt bon dia, tan pel què fa al temps com per les coses que hem vist. Voliem fer la carretera dels Trolls o Trollstigen com diuen aquí. Una carretera que té un 10% de pendent i sembla que s’enfili pel mig d’una cinglera. A més la travessa un impressionant salt d’aigua que cau des de 180 metres d’altura.(fotografia). A dalt de tot, com no, un munt de xiringuitos amb tota mena de records noruegs. El coll està a una altura d’uns 750 metres i hi ha força neu als voltants i aigua per tot arreu. Baixant per l’altre costat la carretera és molt més suau i a banda i banda està ple de salts d’aigua que cauen de les muntanyes. Una cosa molt curiosa d’aquesta vall són la quantitat de xiringuitos on venen maduixes, la veritat, tota la vall fa olor de maduixes, sembla increïble però és cert. Obres la finestra i sents olor de maduixes, i evidentment n’hem comprat i són boníssimes. Al final de la vall hi ha el poble de Valldal qu és on ens trobem ara. A l’àrea de autocaravanes hi ha rentadora i assecadora (pagant eh? No us penseu i no pas poc) Ens convenia molt ja rentar i estem aquí matant les hores que tarda la màquina a rentar i assecar. Demà farem el fiord Geiranger, diuen que és el més estret de Noruega. Ja us ho explicarem.

Fins al pròxim wifi

Roger i Laura

El salt del salmó

Hoooooooooooola què tal

Quants dies eh? És que això de les wifi és com una loteria, a vegades en trobes i a vegades no, de fet sempre n’hi ha alguna però protegides i clar uns no som pirates informàtics i hem d’esperar a trobar-ne alguna d’alguna ànima caritativa que la tingui desprotegida i ens en deixi un trosset una estona. Devem fer força efecte amb la autocaravana parada en algun carrerot i una antena a dalt.

Bé, anem al gra. Després de la fantàstica visita a la glacera Svartissen continuem el nostre camí cap a Trondheim. De camí ens parem al salt d’aigua de lakfossen. Al igual que el salt d’aigua de Malsevfossen no té una gran altura però la quantitat d’aigua que hi baixa és molt important i ho fa amb molta força. Quan arribem a baix al riu veig un paio amb un teleobjectiu fotografiant el salt i li dic a la Laura - Aquest es pensa que fotografiarà un salmó remuntant el riu jajajaja. La Laura que em mira i em diu, -Doncs sí, mira com n’hi ha que salten. Sí senyor ja podia anar rient si et fixaves una mica només veies que salmons saltant desesperadament a contracorrent, increïble. Com poden aquest animals remuntar aquests salts d’aigua que baixen amb tanta força? És bonic de veure la veritat. A més suposem que en punts com el salt d’aigua n’hi ha gran quantitat que s’ajunten intentant superar-lo. A la Foto en podeu veure un. Continuem avall direcció a Trondheim. El paisatge ara ha canviat força, és bastant pla ( molts turonets) hi ha moltes granges i camps de cereals per tot arreu que arriben fins a ran de mar. Encara els queda força dies per segar-los alguns, això de que “ al juny la falç al puny” aquí dalt no funciona gaire. A mig camí parem a veure una esglesieta medieval de pedra a la localitat d’Snasa i de pas voregem tot el gran llac que dona nom a aquesta localitat ( si el de Banyoles al costat d’aquest és un bassalet de no res). Al vespre del dilluns arribem a Trondheim, ens fiquem fins al propi centre i aparquem, fins l’endemà a les 8 no hem de pagar i el lloc és a 5 minuts escassos del centre de la ciutat.

Trondheim és la tercera ciutat més important de Noruega amb uns 150000 habitants i és la més antiga. La va fundar un tal Olav fa més de mil anys. Precisament aquest dilluns comença un festival de música i espectacles anomenat Olvfestivalen o una cosa així. Després de sopar anem a fer un volt. Aquí ja es pon el sol durant unes hores però no s’acaba de fer fosc del tot. Ens acostem a la catedral i al pati medieval del palau episcopal. Fa molt bona pinta però tot hi haver-hi gent el mercat medieval que hi ha instal.lat ja està tancat. De sobte veiem un munt de gent i ens hi acostem. Serà un espectacle del festival? Doncs no!! Resultaven ser una colla de pelegrins amb un seguit de mossens que estaven fent una mena de novena a Sant Olav ( aquesta catedral es veu que és com Lourdes de la església ortodoxa noruega i hi ha força pelegrinatges) doncs res que acabat la mena de rosari fan processó cap a la catedral i nosaltres al darrera i cap dins. La catedral d’estil majoritariament gòtic és sensacional per fora, princialment la seva façana tota plena d’escultures. Però per dins encara és molt més bonica, hi ha molt poca llum, però la justa per veure els seus detalls perfectament. L’altar està col.locat al mig del creuer i les cadires no estan mirant a l’altar sinó mirant al centre de la catedral on hi ha un ample passadís. De cop comença a sonar l’orgue i la veritat és que l’ambient va agafar un aire encara més especial. Música d’orgue quatre paraules dels sacerdots en norueg i després es van afegir un cor de noies (pell de gallina) total com que aquesta mena de novena durava fins a les 6 del matí, vam dir que Sant Olav segurament entendria el nostre cansament i ens vam retirar a dormir. Ahir dimarts 29 al matí vam tornar a visitar la ciutat, el seu pont de fusta les cases de colors sobre el riu aguantades totes amb pilars de fusta des de fa cents d’anys (foto), el fortí de dalt del turó on per pujar-hi hi ha una pendent considerable. ( a la forta pujada del fortí, els noruegs han inventat una mena de remuntador per bicis. Hi ha com una mena de rail per on hi puja una plataforma on poses el peu i tu damunt la bici i t’empeny fins a dalt, ja té nassos). Després hem visitat el mercat medieval, si fa no fa com el de Vic però en petit, hi ha les mateixes coses a tot arreu ( sabons, garrapinyades, disfresses de cavallers ... i aquí molts objectes religiosos). Però bé, ficat dins el pati medieval del bisbe doncs té el seu encant. Hem tornat a entrar a la catedral però hi tornava a haver missa i no ens han deixat entrar gaire endins. Total que vam marxar de Trondheim ja en direcció a la carretera de l’atlàntic. Sense enganyar-vos potser hem fet més de 12 km de túnels, alguns d’ells en túnels de més de 4 km i per sota el mar, i hem vist i travessat ponts espectaculars de mes de 900 metres de llargada ( noi aquests noruegs tenen calers ) a més hem hagut d’agafar 2 ferrys i ara a les 22:00 ens trobem parats a l’entrada de la carretera de l’atlàntic. Aquí diuen que és el trajecte de carretera més bonic del món però hi ha una boira que no es veu a 10 metres o sigui que parem i a veure si demà la podem veure i us expliquem què tal.

Bé avui 30 us escrivim des de Alesund i ... evidentment aquest matí la boira no ha aixecat o sigui que ens hem quedat amb les ganes de veure la carretera de l'Atlànitc( bé almenys hem vist l'asfalt ) una carretera literalment sobre el mar travessa una colla d'illots enganxats entre ells per ponts i esculls de pedra. Què hi farem sembla que portem una mica de gafe perquè acabada la carretera la boira ha desaparegut ( aquest coi de boira es posa sobre el mar i no hi ha tu tia que la tregui). Acabem de visitar Alesund, molt bonic i ara marxem cap a la illa de Runde a veure una altre de les més importants colònies d'ocells marins de Noruega.

Vinga, fins al pròxim wifi que esperem no sigui tant espaiat com aquest.
A mésem sembla que hem pogut actualitzar el mapa.
Roger i Laura

Ja ha arribat el bò i la calor 29º

Hooooola què tal.

Bé que resulta que definitivament les Lofoten només s’han deixat veure un trosset però és veu que és l’estiu d’aquí. Després de fer nit prop de Hamnoya el divendres vam anar fins a l’últim poble de les illes lofoten ( almenys les més grans ja que n’hi ha encara dues de més petites però ja queden molt lluny i s’ha d’agafar ferry) El poble de Ä sí, sí, Ä així de curt ( Aquesta lletra amb una rodoneta a sobre que no tenim en el teclat és la última de l’alfabet norueg). Ä és un poble que no té res d’especial i suposem que és turístic pel nom i perquè és l’últim. Com que les boires continuaven enganxades a les muntanyes vam decidir de marxar ja de les illes (sembla que no els hi devem caure bé o són molt vergonyoses perquè noi no hi ha hagut manera). Tenim dues opcions: A: desfem tot el camí i baixem cap a Bodo (650Km) o B: agafem un ferry i amb tres horetes ens plantem a Bodo. Fets els càlculs de gasoil i altres decidim agafar el ferry i marxem cap a Moskenes a pocs kilòmetres de Ä i ens posem a la cua. El ferry surt a les 14:00 i a la una quan arribem ja hi ha molta cua, potser haurem d’esperar el següent ( 19:30) i... evidentment no hi vam cabre, per tant, tarda de panxing.

A la poca estona ens truquen a la porta, resulta que era una dona de Madrid que ens va veure la matricula i al moment aparèix un matrimoni amb els seus dos fills de Sabadell que ens van veure la senyera. Res que en poca estona vam muntar una tertúlia que va fer l’espera molt més amena. A més a més, resulta que ens coneixiem d’un foro d’autocaravanistes que hi ha per internet, ja és casualitat. O sigui que vam estar xerrant i xerrant fins entrar al ferry i dins al ferry i inclús vam anar dormir junts ( cadascú a la seva autocaravana no penseu malament eh?) en una àrea fora de Bodo. Molt bona gent i molt trempats. Per cert si en Jordi llegeix el blog que pensi amb el nostre salmó.

Avui hem fet matinada perquè ahir vam arribar molt tard amb el ferry , les 12 de la nit més o menys, i ens posavem al llit gairebé a la una. Ha estat un dia de viatge. El paisatge ja ha començat a canviar ja no és tan feréstec com a les Lofoten o el Nord i ja hi ha molts més arbres En alguns llocs la carretera ens feia pensar en imatges de Canadà, una carretera serpentejant enmig de boscos i boscos d’avets i unes muntanyes altíssimes i rocalloses a un costat. Això sí, a l’altre costat sempre el mar. Hem pujat força amunt en un coll de muntanya/altiplà que tornava a mostrar un paisatge sense arbres, amb congestes de neu i un riu força ràpid d’aigües molt cristalines a tocar la carretera. Quan baixavem de l’altiplà ens hem trobat amb un complex turísitic que vés per on coincidia amb el cercle polar àrtic, és a dir, que ja l’hem travessat en direcció sud. La veritat és que tot avui ha fet un dia esplèndid de sol i inclús calor en alguns moments. En dies així els noruegs i noruegues es treuen ja tota la roba que poden com si estiguéssim a 36º . Ens hem endinsat per una carretera molt estreta dins el parc natural d’Svartissen. Aquest parc és un dels més grans de Noruega i agafa des de gairebé la frontera amb Suècia fins al mar. Dins seu hi ha un dels glaciars més grans que dona nom al parc, l’Svartissen. Volíem anar a visitar una de les seves 60 llengües i hem arribat al lloc d’on surt la barqueta que t’hi acosta per acabar de fer el recorregut a peu però anavem tard, a les 4 era l’últim viatge ( quina mania de plegar tant d’hora si tenen llum fins a les tantes) o sigui que ens quedarem a passar la nit al costat del llac on desemboca la glacera. El llac té un color d’aigua de desgel ( entre gris i verdós tèrbol) i al fons se sent molt soroll d’aigua i entreveiem un immens salt. Tot aquest llac no fa gaires anys era encara llengua de la glacera però amb l’escalfament del planeta la glacera ha retrocedit més de 2 km. No ho hem vist però es veu que enmig del llac hi han construït un túnel ( d’això els noruegs en saben perquè cada dos per tres hi ha túnels força importants ) per desaiguar aigua del llac ja que quan es fonen quantitats importants de gel es produeixen importants inundacions. Bé a veure si fa bon temps i us ho podem explicar.

Actualització abans de penjar el nou escrit, avui hem visitat el glaciar i ha valgut molt la pena. Després de 20 min de barca i una horeta de caminar hem arribat a la llengua del glaciar Svartisen i la veritat és que impressiona força, sembla que sigui petits però quan veus el tamany de la gent que s'hi acosta ( inconscients) t'adones realment de la inmensitat de la paret de gel. A més a més hem vist caure un tros, segurament era del tamany d'un camionet i ha fet força soroll, no imaginem com deu ser quan en cau algun dels que hem vist penjant que deurien tenir l'alçada del campanar de Sant Pere o més.

Us posem les fotos de l'escrit anterior i un parel per aquest a veure si es pengen. El mapa ens costa molt actualitzar-lo, ho provarem

Fins al pròxim wifi
Roger i Laura

Lofoten, a mitges

Hola, doncs si diem a mitges perquè les illes Lofoten les haurem vist bàsicament la metiat de baix, i quan diem de baix no volem dir la part sud, sinó la meitat de bix perquè la de dalt ha estat coberta quasi sempre per la boira. Doncs això, les illes Lofoten son un seguit de muntanyes molt escarpades que surten del mar gairebé de forma vertical ( hi hem vist molts escaladors per aquí ) estan considerades de les 10 illes més boniques del món i de segur que ho son però... nosaltres hem de dir que a mitges ( la part de baix és molt maca) però segur que ho són. De tant en tant quan la boira ha escampat una mica es poden veure uns pics alts i escarpats a tocar el mar i et preguntes com pot ser que aquí hi visqui algú?, doncs sí, està ple de poblets de pescadors amb les seves casetes de colors els seus molls de fusta ... La veritat és que els humans ens fotem en qualsevol racó. A més les Lofoten també tenen un altre element que les fa força curioses, les platges. Sí sí, platges de sorra blanca com les del carib i en conseqüència aquella aigua amb aquells colors turquesa ( no volem ni pensar com deuen ser amb un bon sol, quina ràbia!!!).

Ahir vam anar a dormir a Eggum, un poblet d'aquells que ens agraden: cara nord, final d'una carretera ... resulta que al final del poble continua una carretera de carro però abans hi ha un cartell i una guardiola. Hi diu que si vols pasar la nit allà paguis 20 corones (2,25€) i així ho vam fer, també ho van fer un munt d'autocaravanes més i un bus de txecs que van parar les tendes enmig d'un prat prop de Eggum. Feia molt de vent i estava força núvol, o sigui que sol de mitjanit, res de res. Nosaltres voliem sortir amb les cadires mirant amunt per si el senyor google earth decidia fer una foto a Eggum aquest dia però no creièm que amb tants núvols gastés targeta de memòria. Vam passar la nit a Eggum i avui al matí ( 24-7) hem marxat a fer la següent illa Lofoten la Flakstad.

Hem anat al poble de Mortsund a veure una colònia d'ocells que no hem trobat, en canvi ens hem trobat un senyor gallec que es dedica a venir un cop al més a les Lofoten a comprar bacallà, evidentment no només per ell, sinó que l'exporta al nostre país perquè les avies i mares que ens saben puguin fer el bacallà amb panses. Aquí està plè d'assecadors de bacallà però ara hi ha totes les estructures de fusta buides i els tenen ja tots secs i en palets ( palets d'uns 2m d'alçade plens de bacallans secs un sobre els altres amb la boca oberta fan força malt efecte i pudor). Després hem visitat un poble de pescadors molt bonic Nusfjord. En aquest poble les casetes a l'hivern serveixen per hostatjar-hi pescadors i a l'estiu turistes o sigui que aprofiten les casetes tot l'any. És el poble pescador més antic i ben conservat de les Lofoten. Ara som prop de Moskenes on hem buscat conexió a internet. Resulta que a partir de dissabte pinta bon temps aquí, però nosaltres segurament ja serem fora. Hem de travessar amb ferry (3-3,5hores) altre cop fins a terra ferma o bé recular 650km, de segur que agafarem el ferry. Pels possibles interessats ( Anna i Guillem) nosaltres encara no hem passat de 15ºC però encara estem per sobre el cercle polar àrtic, ja us direm més avall com pinta el temps.

Records i...
fins al pròxim wifi

Avui la senyal wifi és molt pobre i no podem penjar fotos , serà en el pròxim
Roger i Laura

Els colors de Noruega

Hola gent. Com va tot?, primerament us volíem donar les gràcies pels comentaris del blog, els podem anar llegint amb una pda amb conexió a internet i ens fa molta gràcia veure que ens esteu seguint. Us vam deixar en un dia plujós a Tromso. Doncs això que a la tarda va continuar sent plujós o sigui que vam agafar els trapaus i vam continuar el nostre trajecte. El nostre objectiu eren les illes Lofoten, però ens ho prenem amb molta calma o sigui que entremig vam visitar el salt d’aigua de Malselv, Malselvfossen. Aquesta gent tenen aigua per omplir els pantans de Sau que vulguin cada dia. Doncs això, després de fer uns quants quilometres de més dels que tocarien per trobar-lo, el vam anar a veure i a fotografiar. Aquest riu és un dels millors rius salmoners de Noruega i en aquest salt d’aigua hi pugen els salmons per anar a fer les seves postes. De fet inclús han muntat uns canals paral.lels al salt d’aigua per on pugen els salmons i la gent els pugui veure, pagant abans religiosament l’entrada. A l’hora que hi vam anar el tema ja no funcionava però no creièm que ho haguéssim anat a veure. No és un salt en si, més aviat són uns ràpids molt ràpids, però la quantitat d’aigua que hi baixa és força espectacular. Al costat del riu vam trobar una bonica àrea on passar la nit.

Abans d’ahir havíem d’entrar a les illes Lofoten però, ens vam aturar i vam dir: Ara que som aquí ja podríem anar a visitar les illes Vesteralen ( una mica més al nord de les Lofoten) i així ho vam fer, ens vam desviar de la ruta i vam seguir cap al Nord, el tema era buscar un lloc remot altre vegada, vam mirar el mapa i vam veure que hi havia un poblet al final d’una carretera anomenat Holven. El poblet reunia les condicions que buscàvem: Allunyat de rutes principals, de cara a nord ( aquí encara es pot veure el sol de mitjanit) i a més sembla que hi havia una colònia d’aus o sigui que... cap allà. Que volem que us diguem, el paisatge, com no, espectacular. El diumenge va ser un dia diferent, principalment pel sol que va lluir durant tot el dia. Això va fer que el paisatge que ja haviem entrevist bonic dies enrera es convertís en formidable. Avui en el títol del blog hem escrit “ els colors de Noruega” i la veritat és que; Quins colors!!!. L’aigua dels fiords que quan està enuvolat pren el color verd dels boscos del voltant, amb el sol i el cel blau agafa un color verd turquesa intens com les aigües de les platges paradisíeques, el verd del bosc i les muntanyes passa a un verd clar intens les roques fosques de les muntanyes i empapades d’aigua brillen, el blanc de la neu. Una meravella que es fa difícil d’explicar i no sabem si podreu veure-ho bé a les fotografies.

El viatge fins a Holven va ser altre cop una carretera sinuosa que saltava d’un fiord a un altre i travessava túnels força llargs i el paisatge de les illes Vesteralen ens va deixar gratament sorpresos, no sabies mai si estaves a alta muntanya o arran de mar aquí aquests dos paisatges es converteixen en un de sol. Arribats a Holven vam poder gaudir de la llum del sol de mitjanit enmig d’un magnífic paisatge, i com que això no es pot deixar passar vam treure les cadires i amb el sol de mitjanit al nord i unes muntanyes escarpades al sud ens vam fer un “pa” amb tomàquet amb pernil que no vegis ( poso “pa” perquè eren com una mena de pans de les hamburgueses del mcdonalds, és lo que hi ha).

Ahir al matí ens vam dedicar a fer “panxing” llegir una mica, descansar, donar un voltet encara que el temps no acompanyés gaire. Abans de deixar Holven vam visitar la colònia d’aus ( no gaire important) enseguida vam haver fet i cap avall. Ara si, estem a les portes de les illes Lofoten. No sé si us podrem explicar lo boniques que són ja que tothom diu que donen mil voltes a les Vesteralen. Avui preparem la càmera i buidem targetes. Si el sol ens acompanya, això promet, i molt!!!

Fins al pròxim wifi
Roger i Laura

De Cap Nord a Tromso

Hola gent, ja tornem a ser aquí, la veritat és que enmig dels fiords és impossible trobar wifis, bàsicament perquè no hi viu ningú. Una casa quí una casa allà. Bé anem al grà, en l'última conexió us vam explicar tot el tema de cap Nord, bé doncs, l'endemà al matí (17-7) amb una boira de mil dimònis, vam deixar la plataforma de Cap Nord i vam recular per tota l'illa de Mageroya no sense abans fer una ràpida vista al poblet de pescadors de Skarsbag i al poble més important de l'illa Honnigsvag de 3600 habitatns ( tota una multitud en aquestes latituds). Vam tornar a travessar el túnel sota el mar i varem desfer el nostre camí fins ben aprop de lakselv ons ens vam desviar per la E6 en Direcció a Alta. Portavem encara gravats els paisatges espectaculars que haviem vist en el viatge a cap nord i el paisatge va començar a ser planer amb arbusts, potser el viatge a cap nord serà el millor paisatge que veurem?. Quina gran equivocació. als pocs quiòmetres vam començar a pujar i a pujar i el paisatge va esdevenir de nou un paisatge feréstec i espectacular, amb força congestes de neu, aigua i llacs per tot arreu i la carretera que pujava i pujava. Vam travessar una mena de port d'alta muntanya. Ho diem pel paisatge i no per l'altura, segurament no estavem a mes de 600 o 700 metres sobre el nivell de mar. Després d'això vam comnçar a divisar el Altafjord o Fiord d'Alta.

Apunt històric: "En aquest fiord s'hi amagaven els vaixells de guerra alemanys durant la segona guerra mundial, i un d'ells, el Tripliz, un dels més importants destructors de la flota alemana, va ser seriosament danyat per dos minisubmarins anglesos que realitzaven tasques d'espionatge. El Vaixell va ser reparat a Alta però no va tornar a ser mai més el temunt destructor alemany".

Un cop arribats a la població d'Alta ens vam dirigir cap al camp de gravats rupestres de Alta, declarats patrimoni de la humanitat, i què voleu que us diguem, ens embla que a més aquests noruegs els han repintat per sobre perquè es vegin millor.

Continuem el camí cap a Tromso però abans ens parem a fer nit al costat del Fiord Lang. Això dels Fiords hi ha qui diu que: vist un vistos tots. Mirat fredament si, però tots tenen alguna cosa especial que els fa diferents de la resta, un far, una glacera, un poblet amb quatre cases pintades, una mica de pluja i l'arc de Sant Martí ( aquí se'n veuen per dar i per vendre ).

Ahir al matí dia 18 el principal objectiu era visitar la glacera de osko, la unica de Noruega que té una llengua que desemboca directament al mar, i tant que ho fa, però des de un parell de cents de metres d'altura. Després de caminar una horeta ens vam poder acostar a la glacera però quedava molt i molt lluny per acabar-hi d'arribar a peu i el camí era força desastrós i perillós o sigui que ens la vam mirar de lluny i vam recular. Contiuavem el nostre camí cap a Tromso i la decisió era, fem els 200km de volta per als fiords o bé agafem un parell de ferrys i ho deixem ens uns 40, la Maria ( encara no coneixeu a la Maria? és una noia que viu dins un aparell que es diu gps i no calla mai, ara sí, és força educada i espavilada perquè coneix a per tot ). Doncs això, que la Maria tamé deia que agafessim els ferrys o sigui que després d'esperar el primer una mitja horeta, hi carreguem l'autocaravana i cap dins i després 20 km de conducció un altre. Després de tot això hem fet nit a 25 km de Tromso, ciutat on estem ara i la veritat és la més gran que hem vist, segurament és força bonica però esta plovent força i no creièm que la poguem gaudir del tot així que... a veure si para i anem a donar un volt.

Després d'aquí ens dirigirem cap a les illes Lofoten
(fotos dels fiords d'Alta i Land)
Apa fins al pròxim wifi

Roger i Laura

71º 10' 21"

Hola a tothom, portem ja a sobre 5290,3 Km i Som a 71º 10’ 21” de latitud Nord, o més ben dit, a Cap Nord. Un complex turístic preparat per acollir als centenars de persones que cada dia pugen aquí a dalt, a veure el sol de mitjanit. Molts d’ells enfilats en autobusos d’algun touroperador que els porta a les 23:00 i a les 00:30 els recull i els torna als hotels o creuers dels que han vingut. Però aquí també hi ha altre gent que hi ha arribat com a fita del seu viatge, ja sigui amb cotxe, cotxe i caravana, autocaravana, moto i finalment els més agosarats de tots, els que és mereixen, almenys, la nostra admiració: els biciclistes. Cap Nord és al capdamunt de l’illa de Mageroya i s’hi arriba a través d’un túnel de 7 km que aquests noruegs han construït sota el mar ( abans s’hi arribava amb un transbordador).

Ja sabíem que tot això del Cap Nord era un gran muntatge turístic, però, ara que hi som també tenim una sensació especial, la veritat que més que el Cap Nord en si, el més bonic de tot és el viatge fins aquí d’alt. La carretera que va vorejant el fiord Porsanger va passant amb el mar a un costat i els penya segats a l’altre, la vegetació es redueix a prats d’herba i no hi ha ni un sol arbre ( aquí a l’hivern hi deu fer fred de veritat), i tot això amb algun poblet amb les seves cases de colors vius de tant en tant tacant el verd i el blau del paisatge i algun ramat de rens inconscients passejant per la carretera. En definitiva que la turistada val la pena per tot el que hi ha per arribar-hi.

Tot això per dir que passarem dos dies a la plataforma de Cap Nord, des d’ahir dia 15 al vespre fins demà al matí. Aquí estem acompanyats d’almenys un centenar de autocaravanes i caravanes. És divertit perquè quan alguna de les que està a primera fila del penya segat marxa, automàticament una altre es posa en el seu lloc. Nosaltres estem a primera fila des d’aquest matí jejeje.

Parlant de tot, ahir feia molt vent i força fred però vam poder veure el sol de mitjanit. A les 00:00 mirant cap al nord, el sol lluïa bastant baix a l’horitzó però molt lluny encara de pondre’s, vam tenir molta sort. A més a més cap a l’altre cantó, o sigui mirant al sud, s’acostava una tempesta, o sigui que el sol tant baix a l’horitzó per un costat i la tempesta per l’altre ens van obsequiar amb un magnífic arc de sant Martí. Amb tot, la tempesta va acabar arribant i ens vam refugiar dins del complex de bars restaurants sales d’exposicions i altres negocis . Finalment a les 2:30, amb el sol brillant vam retirar cap a caseta morts de cansament.

Avui ha estat fent vent , boira i pluja tot el dia, ha estat un dia de relax, llegint, mirant fotos. Sembla que avui el sol de mitjanit no es deixarà veure, ens sap greu per als pobres que arribaran avui. Nosaltres tornarem a sortir a treure el cap, com serà que no tregui el nas per l’horitzó i ens deixi fer alguna foto.

Posat aquí al Cap Nord vull fer un recordatori homenatge a tots amb els que l’any 1995 , amb dues furgonetes carregades amb 14 persones vam arribar aquí dalt i vam tornar a baixar amb 14 dies ( és ven bé que no sé què teníem al cap jajajaja ) . En Patx, en Xetes, en Mon, en Vallejo, en Coto, l’Anna Soler, la Raquel Rovira, en Severí, en Rúbio, en Toni Font, en Galli, l’Abel, jo i l’últim component que no recordo qui era ( perdoneu) Per tots vosaltres, no ho tornéssiu a fer mai mes!!!!, almenys en tants pocs dies.

Fins al pròxim wifi
Roger i Laura